Si no tingués aquesta fotografia
podria pensar que la meva relació amb aquest home mai va arribar a existir.
És l’única prova que en conservo.
Va existir? Què va passar, exactament? Mai ho sabrem. I per què saber-ho?
Potser mai vam arribar a compartir res.
Però tantes emocions que jo vaig viure,
Amb ell, per ell…
Em va ensenyar més
de la vida, de mi,
que cap altra relació real que hagués tingut.
Recordo com em recorria el cos l’excitació,
quan anava a casa seva a trobar-lo,
quan per fi havíem quedat.
Una passió irracional, desfermada.
Recordo cada graó de l’escala que pujava a casa seva. Un cinquè pis, al gòtic de Barcelona.
Frissava perquè obrís la porta
i entrar al seu món.
Un univers on no existia res que jo hagués conegut abans,
on tot em fascinava,
i estimulava la meva imaginació fins al deliri.
Una relació que mai he pogut explicar a ningú,
perquè no tenia explicació, i encara no s’explica;
ni jo mateixa l’he entesa mai del tot.
I per això m’agradava tant, i m’agrada: era, i és, inexplicable.
Jo no surto a la foto,
quedo amagada darrere la càmera.
Persisteixo a aferrar-me al seu record,
un espai íntim, únic i exclusiu;
és la imatge que tinc d’ell, que m’acompanya.
Tant és, si va ser tal o tal altra cosa.
Miro la fotografia i obro la porta a una habitació secreta, molt especial, que he pogut construir al meu palau de la memòria.
La tinc tancada amb clau, hi entro quan vull,
i em dona força, m’inspira confiança:
en mi mateixa i en les coses que poden arribar a passar, que encara puc arribar a sentir;
Algun dia;
qui sap.
M’aclapara una allau de records,
de petites coses, petits moments, tots ells importants;
em dibuixen un somriure;
torno a ser una nena (perquè era una nena)
que juga a estimar, de valent;
en un camp que li queda gran,
en un joc del qual desconeix les normes.
La seva mirada burlesca, el posat amb la boca, el tatuatge al braç, que tantes vegades vaig acariciar…
Contemplo el seu rostre i faig les paus amb milers de llàgrimes vessades,
amb la impotència viscuda,
el desconsol —enorme, gegant, immens—
que amb el temps s’ha revelat com un aprenentatge,
gairebé un ritu de pas
amb què finalment he pogut gaudir de l’amor,
tot l’amor que en aquell moment no vaig saber viure,
tant d’amor que després he sabut trobar,
i assaborir,
amb la llibertat de qui sap que tot és possible.
Només lamento que en aquesta fotografia no hi surti jo, també.
Per veure la cara que devia fer,
i com em devien brillar els ulls.
Per poder crear el record d’un nosaltres,
que jugués a l’habitació secreta amb el record d’ell.
