Passen els anys i, a mesura que encaro situacions i resolc problemes, tinc por d’oblidar-me qui era, què sentia o què em motivava en un primer moment. Quan era nena, i quan era jove, sentia sovint sentències fatalistes de persones adultes que, amb un convenciment aclaparador, anticipaven el meu futur. Ja sabien què passaria amb la meva vida; tant era, si el meu plantejament era diferent o si jo considerava que mantindria el rumb cap a una direcció determinada: el vent bufava igual per a tothom i jo no en seria una excepció, estava condemnada a seguir el seu mateix camí, anar a raure al seu mateix destí.
Per exemple, quan vaig començar la relació amb el Salva, un dia parlant amb uns amics de mons pares vaig destacar que ens agradaven les mateixes pel·lícules i sèries de televisió. I em van dir que ja arribaria el dia en què cadascú miraria els seus programes per separat. O, els primers mesos de treballar a Tarragona, vaig plantejar possibles canvis en la manera de planificar la feina i el gerent em va dir que no funcionaria, que ho deia fruit de la ingenuïtat del començament però que ja acabaria renunciant perquè el dia a dia se’t menja, etc.
Aquesta actitud sempre m’ha tret de polleguera. D’una banda, anticipar el futur a una persona més jove que tu o amb menys experiència denota una falta extrema d’empatia i consideració: li restes valor a la seva perspectiva; així, d’una escombrada. D’altra banda, li negues l’oportunitat de marcar la diferència i, qui sap si de demostrar que un altre resultat és possible. I no és per això, el seu fatalisme? Perquè no poden suportar (potser inconscientment) la possibilitat que el seu fracàs sigui una qüestió personal, i no universal?
Per això, tinc diversos objectes escampats per casa que em recorden persones i situacions viscudes que considero verdaderes, inspiradores. Objectes que em traslladen a un moment passat en què creia que tot era possible i no m’afectava una crítica aliena sense fonament.
Al calaix de la roba interior hi guardo una sabateta de feltre que em va fer la mare quan va néixer la Cèlia. La mare, que m’ha ensenyat el gust per l’estètica i sempre em va fomentar que tingués un estil propi i personal. M’animo a pensar-m’hi una mica més amb la roba, el dia que, mentre remeno la calaixera, em trobo la sabata.
En un dels armaris de la cuina hi guardo el cremador de l’àvia. No el faig servir mai però vaig tenir ben clar, quan morí, que el volia conservar jo. Cada vegada que el veig recordo el seu desfici per la bona cuina i per gaudir d’una bona estona al voltant de la taula, amb la família o els amics. I em venen ganes de fer un menjar blanc o un bon arròs a la cassola; algun dels plats que a casa són festa major i que animen la setmana.
Enmig dels estris d’oficina, al meu despatx, hi guardo una cinta de casset que em va gravar el Xavi, el meu amic de la universitat i amb qui, contra tot pronòstic i desafiant totes les recomanacions, vam estar una pila d’anys treballant com a sociòlegs autònoms. Ell era mod i jo desconeixia aquella música, fet que considerava intolerable. Vam anar un dia al pis del meu amic Ventura, que per aquella època era DJ i tenia uns plats a casa, i el Xavi hi va aparèixer amb la típica maleta de singles, va fer una sessió de música amb tot de hits i la vam enregistrar en aquesta cinta de què us parlo. La guardo com un gran tresor i, els dies que hi ensopego, retrobo la il·lusió i l’empenta amb què vam desafiar el pessimisme que ens envoltava. De sobte puc inspirar fondo i, com si el record flotés a l’aire, amb la inspiració omplo els pulmons d’aquella força i recupero, encara que sigui una mica, la meva determinació.
