Deu ràfegues de memòria al meu passat.
- Recordo la meva primera escola. Els catalans anàvem al grup A i, els castellans, al B; a l’hora del pati ens barallàvem. No teníem res. Apreníem a bastonades. Allà es va forjar la meva consciència social.
- Recordo que a casa els avis sempre hi havia una plàtera de pomes-al-forn, guardada al forn.
- Recordo les primeres vegades que vam acompanyar el meu germà Eudald a l’aeroport i, en el comiat, la mare i jo ploràvem i el pare estava neguitós (el pare no plora mai). Amb els anys ens hi hem anat acostumant i els comiats han esdevingut rutina. Roman una pàtina de tristesa, però estem tan avesats que ell faci vida fora, que les anades i vingudes no ens comporten gran trasbals.
- Recordo la sensació de pànic un dia que el riu se m’emportava corrent avall; i la pau de l’alleujament quan vaig notar que el pare m’agafava del canell i ho impedia. Ai, les nenes i els pares!
- Recordo l’alegria en arribar les primeres cireres de la temporada. De petits, anàvem a casa el meu amic Jaume, que vivia en un maset als afores, i, asseguts a una branca del seu cirerer, ens atipàvem d’aquesta delícia de la natura.
- Recordo el dia que, tornant sola a casa de l’escola (la meva segona escola), baixava el passeig de la Boca la Mina i una colla de ganàpies em van acorralar. Entre intimidacions i burles, un d’ells em va acabar ficant els dits a les calces. Per ells devia ser cosa de fer broma; a mi em van traumatitzar de per vida. No ho vaig explicar a casa.
- Recordo quan, a l’institut, esperava que els pares anessin a dormir per fumar-me un porro d’amagatotis a la finestra de l’habitació. Escoltava música amb els auriculars i escrivia, i se’m feia tard. Eren moments de màxima relaxació, de connexió amb el meu jo; i, al mateix temps, de gran neguit, per la por que en qualsevol moment entrés el pare o la mare per la porta i esclatés el drama.
- Recordo els milers de vegades que he escoltat les cançons de Bonnie Prince Billy (Palace Music, Ease Down the Road) i m’he fos en la seva música. M’ha proporcionat molts moments de consol i esperança. Sort en tenim, de l’art.
- Recordo quan em van treure la Montse de les entranyes i, en deixar-me-la sobre el ventre, tota sola va reptar cap amunt fins enganxar-se’m al pit (al pit esquerre). Són pocs els moments en què la vida se’t mostra com pur instint, pura biologia, pura reproducció, pura VIDA.
- Recordo les classes de flauta travessera al conservatori.
