No em considero una dona especialment atractiva, però faig patxoca. Procuro arreglar-me i cuidar fins al més petit detall de la meva presència. Presumida amb la roba i les sabates, m’agrada pensar que tinc bon gust, amb una tendència a l’extravagància i les peces singulars. En aquest sentit, prefereixo destacar que passar desapercebuda. Amb vanitat, onejo la bandera de “persona elegant”.

En general, no em fa vergonya reconèixer que el meu caràcter és excessiu: parlo massa i fort, exagero, pontifico, soc fotaire, tal vegada fico el dit a la llaga, faig broma de qualsevol cosa. Sovint, quan obro la boca, les paraules en brollen a raig i no aconsegueixo parar fins que m’he enredat en un galimaties. Gasto bon humor i acostumo a fer riure les persones amb qui converso, encara que no sempre sigui la meva intenció. Vaja, que faig gràcia. Jo prefereixo pensar que manejo bé el cinisme i la ironia, però són d’aquelles coses que fa lleig de dir-s’ho una mateixa i, si algú t’ho comenta, et fas la sorpresa, com si no hi haguessis pensat mai. Compenso aquesta intensitat amb una elevada capacitat per a l’escolta activa i l’empatia; perquè una cosa és parlar pels descosits i l’altra és instal·lar-se en el soliloqui (això no ho faig, per descomptat!).

Camino de pressa, és cosa de família. En canvi, menjo molt a poc a poc. Això és cosa meva, perquè a casa són més aviat d’engolir sense mastegar. Potser és perquè assaboreixo les coses, a foc lent. Una dita que m’escau molt bé seria “mans fredes, cor calent”. Es podria ampliar amb “peus freds”, també. A favor: practico la generositat, la simpatia i la il·lusió. En contra: no oblido mai un greuge i em prenc les coses molt a pit.

La combinació més perillosa de la meva personalitat ve donada per una visió melodramàtica de la vida i un sentit extrem de l’estratègia (qui vol la sort, si es té un bon pla?). Rumio constantment quin paper interpreta cada personatge en el drama de la meva vida i quines noves escenes puc preparar, car no pots veure els guions dels altres i amb prou feines sé com actuo jo. Algú podria veure aquí un símptoma de desfici: hi és.

M’encanta jugar i divertir-me. Un dels avantatges de tenir dues criatures és, per a mi, poder fer coses de nen sense que et titllin de boja. Els últims anys he tornat a gaudir de la imaginació i la diversió més immediates: construir piles d’alçada infinita amb cubs de colors, pintar rotlles de paper de vàter, aprendre endevinalles, mirar dibuixos animats, rebolcar-se per la sorra, fer ganyotes i pessigolles… Soc del parer que les coses que no calen (“això no cal”) poden arribar a ser les més fecundes.