Un dels petits records, desenvolupat.
Recordo els dies dels meus parts. Cada un diferent de l’altre. Però ambdós, escatològics. Sembla mentida com podem normalitzar una barbàrie d’estrips, descosits, sang i hormones. Amb la segona, em van proposar de veure el moment del part amb un mirall. En veure aquella imatge pròpia d’una pel·lícula de David Lynch, vaig cridar “akuna matata” i vaig suplicar que l’enretiressin. La sala era plena de persones, perquè vaig anar a un hospital públic i, a més de les persones que oficialment havien d’atendre el part, hi havia una colleta de metges interns que observaven. Ells prenent notes, fent un exercici més de rutina, d’aprenentatge, i jo allà en ple acte transcendental de maternitat, íntim i personal —tothom estava aprenent, en certa manera; això sí, que ho compartíem.
Guardo moltes imatges a la memòria, que se’m barregen i se m’apareixen aquí i allà, segons quin sigui el fet o la imatge que en aquell moment m’evoqui el moment del part; però el record més intens que en conservo és quan, en treure’m la Montse de les entranyes i me la deixaren sobre el ventre, encara bruta, encara rebregada, ella tota sola va reptar cap amunt fins enganxar-se’m al pit (al pit esquerre). Són pocs els moments en què la vida se’t mostra com pur instint, pura biologia, pura reproducció, pura VIDA.
La connexió que tenim els éssers humans entre nosaltres s’escapa de la comprensió que creiem tenir-ne; va més enllà dels raonaments o explicacions amb què pensem entendre què ens motiva i què ens empeny a estimar-nos. I, almenys en el meu cas, és només amb els fills que et permets el luxe de sentir que allò és real, és teu; que no hi ha lloc al dubte, és plenament performatiu.
I la Montse ja en aquella primera manera d’apropar-se’m, una acció d’interdependència, tenia els ullets ben oberts i ens vam mirar. Ja sé que en realitat els recent nascuts no “hi veuen”, no tenen el sentit de la vista del tot format; però a mi la seva mirada se’m va gravar a foc a l’ànima. Va ser llavors que va començar el nostre idil·li, la nostra passió per dependre una de l’altra, per estimar-nos, per buscar ella en mi i jo en ella allò que només nosaltres podem donar-nos, ella a mi i jo a ella. Em fonc per dintre quan acudeix a mi en busca altre cop d’aliment, de consol, d’amor, o qualsevol altra cosa que, immersa en la seva infantesa, no pot buscar sinó per instint. Espero que ho continuï fent quan ja sigui una joveneta, una adulta i tota una dona. Tant de bo pugui sempre satisfer-la, perquè l’adoro.
